Lo, de Ple

O això és el que diuen que passa després de les vacances d'estiu. Sí, aquelles dues o tres setmanes, o fins i tot un mes sencer (els més afortunats i no és el meu cas) que et permeten disfrutar de família, amics i un llarg etcètera de coses que es fan quan s'està de vacances. Inclosos els excessos festius, però d'això avui no en rallarem...

Avui puc començar a patir aquest síndrome post vacances, i la veritat és que per una banda sé que no el patiré, ja que no m'ha costat massa la reincorporació a la vida laboral; però per altra banda també em fa dubtar, ja que avui en dia surten tants síndromes i malalties estranyes que un mai no sap si està bé del tot o si és la mateixa societat qui és hipocondríaca per naturalesa.

Però bé, intentarem que el retorn a la normalitat sigui el menys dolorós possible i aprofitarem el poc estiu que ens queda per fer capvespres de sol i platja, o també per enganxar-nos a qualsevol sèrie televisiva, i no em refereixo a les “telenovel·les” sudamericanes.

Que el retorn a la vida laboral sigui plàcid i aprofitau el temps, que això s’acaba. Com solen dir... d’aquí dos dies Nadal... i d’aquí cent anys tots “calvos”! (i n’hi ha que ho seran abans...).