Lo, de Ple

Són moltes les perles que han sortit de la dreta espanyola en els últims temps, algunes molt dures. Fins i tot ens atrevirem a dir que n'han comentat algunes d'aquelles que en diríem de "jutjat de guàrdia".

Tot això alimentat pels seus "altaveus" mediàtics. Els ja coneguts La Razón, ABC, Libertad Digital, COPE, etc...s'han convertit en el taulell d'anuncis del PP; permetent fins i tot inculcar als seus lectors i oients una fòbia i un odi malaltís contra qualsevol de les accions del Govern de l'Estat o dels partits d'esquerres en general. Als ja esmentats altaveus també s'hi ha afegit un altre tipus d'organisme difusor de les idees de l'ultradreta, i és l'església. Des de quasi l'inici de la present legislatura l'església ha estat present en els mitjans per estalonar el PP en les accions on més ho necessitava. Fins i tot ens hem trobat cardenals encapçalanat manifestacions pel centre de Madrid. Tot això per defensar la família tradicional.

I aquesta ha estat la millor acció de la dreta en la present legislatura: fer-se seves les paraules FAMÍLIA i VÍCTIMA. A jo realment em sorprèn que vengui el papa a València a defensar la família "tradicional". Clar... ell en té una gran experiència!...

Però aquí no s'ha acabat tot, el PP també s'ha fet amb el control de les víctimes del terrorisme. Aquesta és la feina que ha fet FJ Alcaraz, president de l'AVT i antic dirigent d'una agrupació local del PP. Ells han sabut omplir carrers i enverinar portades i talls de veu a la premsa nacional. L'any 1998, dos mesos després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco, el Govern d'Aznar es va asseure amb ETA per arribar a un procés de pau. Llavors, segons Aznar era el "Movimiento de Liberación Vasco". Clar, faltaria més!... Doncs sembla que abans es podia dialogar a esquenes dels ciutadans i ciutadanes, però actualment, quan estem davant d'un alto el foc permanent des de fa quasi 4 mesos, no es pot dialogar perquè és negociar amb terroristes.

O és que l'any 1998 no éren terroristes?? O és que dos mesos abans no van assassinar ningú?? No vull que es malinterpretin les meves paraules, però és que veig molt greu la posició del PP davant aquest tema... molt greu.

Per això, i veient la posició de la dreta davant un tema tan trascendental per la nostra història i pel nostre futur vos propòs el següent: aneu posant aquesta imatge en els vostres blocs. Demostrem que nosaltres sí que volem un diàleg amb ETA. Demostrem que la majoria dels ciutadans i ciutadanes d'aquest país volem la PAU.

I el pitjor és que no en ténen cap remordiment. Ni la més mínima intenció de canviar el seu "full de ruta". Doncs que sigui així.

Un divendres més, una cançó més. Però avui serà diferent, avui no dedicaré l’escrit a una cançó o un cantant, sinó que ho dedicaré a un musical. Una obra que des de la seva estrena ha fet la volta al món, i que actualment compta amb diferents companyies que el representen en els teatres d’arreu del món.

Es tracta del musical “Els Miserables” (Les Miserables), inspirat en la novel·la de Víctor Hugo, on relata la vida de Jean Valjean, un home empresonat per robar una barra de pà. Conscient que la pena és injusta, Valjean decideix fugir i incorporar-se de nou a la vida social, amb una nova identitat.

Al cap d’uns anys Valjean és un home ric i responsable d’una fàbrica al suburbi d’una ciutat francesa en els inicis de la revolució de 1789. Allà és un home respectat, fins que arriba a la ciutat l’inspector Javert, amb qui coincidí a la presó. Aquest, amb el temps reconeix l’ex presidiari i intenta per tots els mitjans que Valjean descobreixi la seva autèntica identitat, per tal d’acabar amb aquesta vella obsessió de Javert: empresonar aquell que fugí fa molts d’anys de la presó, quan ell n’era el responsable.

En el transcurs d’aquesta història també hi ha personatges rellevants, com ara Fantine, una treballadora de la fàbrica que per pagar els medicaments de la seva filla Cosette s’ha de prostituir els vespres. Amb la mort d’aquesta, Valjean es fa càrrec de la petita Cosette.

Passats els anys, aquesta s’enamora de Marius, un jove estudiant que forma part dels revolucionaris que lluiten a les barricades. Amb això, Valjean es veurà obligat a intervenir i descobrir la seva identitat.

“Els Miserables”, una gran novel·la adaptada al cinema i també al teatre musical per Alain Boublil i Claude-Michel Schonberg i amb vàries representacions a la seva esquena.

L’any 1995, i aprofitant el 10è aniversari de la primera representació al Regne Unit, es féu un concert al Royal Albert Hall, on es va fer un concert-representació del musical, amb actors de les companyies del Regne Unit, Estats Units i Oceania, i que s’anomenà el “Dream Cast”. Acompanyats per l’Orquestra Filharmònica de Londres, dirigida per Trevor Nunn i per una coral de 250 veus es representà el famós musical.

Així doncs, avui vos recoman el musical “Els Miserables”, i un link per veure una adaptació en 3 minuts dels millors moments d’aquest musical.

Disfruteu-lo!

Avui vos proposaré una cançó d'un dels millors guitarristes del món, n'Eric Clapton.

Old love, una cançó que data del disc 24 Nights (1991) i que també fou inclosa en el repertori que Clapton trià per l'Unplugged, una proposta que la cadena MTV fa als músics més rellevants, per tal d'interpretar les millors cançons del seu repertori d'una forma més intimista.

Doncs bé, a l'Unplugged (1993) es poden trobar grans versions de conegudes cançons, com ara Tears in heaven, Layla, Running on faith o la mateixa Old love. Una de les cançons millor interpretades del concert, i que inclou grans moments, com el "solo" del pianista Chuck Leavell o el del propi Clapton, i que està dins els 10 millors "solos" de guitarra dels acústics de l'MTV.

Res més, clicau aquí per veure el vídeo d'aquesta cançó i valorau vosaltres mateixos.

Bon cap de setmana!

Ahir em vaig quedar sorprès quan vaig llegir les reaccions del PP sobre el viatge que va fer ZP amb la seva família.

Doncs bé, sembla que el passat cap de setmana el President viatjà a Londres acompanyat de la seva dona i les seves filles, per assumptes privats, i ho va fer amb un avió de l’Estat. Això sí, durant l’estada a la capital britànica, Zapatero aprofità per reunir-se amb l’ambaixador espanyol, Carlos Miranda, per parlar del proper viatge de Tony Blair a l’Estat Espanyol.

Emperò la sorpresa no arribà aquí, sinó que vaig seguir llegint la notícia i vaig veure que el PP, a nivell nacional havia començat a moure cel i terra perquè, segons ells, el President no pot emprar un avió de l’Estat per assumptes privats.

Com ja podeu imaginar, el PP engegà la seva maquinària i al poc temps ja van sortir les primeres “perles”, com ara les del portaveu adjunt al Congrés dels Diputats, Vicente Martínez-Pujalte, que acusà ZP de confondre “lo públic amb lo privat”. Però no acabà aquí, just després li va pujar la sang (recordem que aquest home no és precisament un sant) i digué que “ZP viu com un milionari” i que porta “un estàndard de vida que no és normal entre els espanyols”.

També es sumà a les declaracions Ignacio Villa, director d’informatius de la COPE, deia en la seva columna habitual de LIbertad Digital que “el Presidente tiene aires de nuevo rico, engreído por el poder”, a part d’un seguit d’acusacions ja habituals en el discurs de la dreta, que tant es poden sentir en boca de Rajoy com de qualsevol altre pepero. Les “perles” de la dreta van en motlle.

Això sí, les millors “perles”, les de Jorge Moragas, que és portaveu d’exteriors del PP. En els micròfons de la COPE arribà a dir que “lo ocurrido es literalmente un escándalo, es inaudito”.

Doncs bé, ara seré jo qui parlaré. Ja està bé d’escoltar mentides i difamacions. Ja no en puc dur més.

Les 3 vegades que els menorquins vam rebre la visita de la família Aznar, vam haver d’aguantar el tancament temporal de carreteres, camins i platges. Només perquè aquell homenet hi havia de passar. Les 3 vegades va venir amb avió de l’Estat i ningú va dir absolutament res al respecte. Les 3 vegades va montar dispositius impressionants de seguretat. Tant era així com que tenia bussos al costat quan navegava amb el seu “llaütet” de Menorquin Yachts. I ningú va dir res.

Tampoc vam dir res quan la Guàrdia Civil tancava la carretera o qualsevol camí perquè la comitiva de motos i tot-terrenys negres passessin a tota velocitat. Ni tampoc vam dir res quan a la seva última estada estival a Menorca el President Aznar tenia calor i va posar aire acondicionat a la seva habitació. Això sí, pagat per l’Estat. I aquí tampoc vam dir res!

L’única vegada que ZP va venir de vacances no va moure, ni molt manco, el mateix rebombori que les visites d’Aznar. La presència dels cossos de seguretat era major, i això és normal, però en cap cas es van tancar trossos de platja ni carreteres perquè el President pogués passar. I ara em vénen amb aquesta història!

Una de les particularitats de ser President del Govern és que quan es tracten temes privats encara és President del Govern, i no es pot obviar que és que té una imatge pública, i per tant, ha de seguir vivint amb les mesures de seguretat que habitualment l’envolten. Això és tan clar que desacredita qualsevol de les “perles” llançades des del PP.

Sort que no tots vivim enganats. Sort que no tots ens creiem les seves “perles”. Sort que la majoria dels ciutadans i ciutadanes tenen molt clar el seu model de política. Sort, en definitiva, perquè sempre arriba a sortir la veritat.

La imatge de l'esquerra ja ha rebut diverses crítiques. La de la dreta, encara no.

José Luís Rodríguez Zapatero assistí a la inauguració del Festival Mundial de la IUSY (Unió Internacional dels Joves Socialistes), que es celebrà la setmana passada a la Universitat d'Alacant. Doncs bé, una vegada acabat l'acte el President del Govern es deixà fotografiar amb els joves assistents a l'esmentat festival. Degut a la internacionalitat de l’event, un d'aquests joves era de procedència palestina, i no dubtà en posar-li al coll la típica kufiya -el típic mocador palestí- per fer-se una foto amb el President del Govern.

Aquesta instantània va durar molt poc, només uns segons, però ja va ser prou temps perquè la premsa la immortalitzés per sempre més. Just a l’endemà la imatge va fer la volta al món, provocant diverses crítiques. Les més dures, les del PP, que no va dubtar a l’hora de posar-li a ZP l’etiqueta d’antisemita o de dedicar-li algunes de les seves “perles” verbals, com ara: “progre de pacotilla” o anunciar que és “impossible veure aquesta foto en un personatge important”.

Doncs bé, a la foto de l’esquerra es pot veure a Ramón Luís Valcárcel, President de la Regió de Múrcia i destacat membre del PP, també amb una kufiya al coll, i acompanyat de Musa Amer Odeh, delegat a Espanya de l’Autoritat Nacional Palestina.

I aquí vé la primera pregunta: per la mateixa regla de tres, és també Valcárcel un antisemita? O bé no és una persona important? Hauríem de demanar-ho al PP, encara que crec que ho tindrien fàcil de respondre, perquè no els costa gens canviar el veredicte, segons la persona a qui es correspon.

De nou, estem davant un nou atac a la desesperada del PP, per tal de crispar un poc més l’ambient polític i, de passada, treure’n un rèdit electoral. No crec que aquesta imatge pugui ser susceptible de tanta crítica, i manco quan no estava preparada. Va ser únicament fruit del desig d’un jove palestí per fer-se una foto amb el líder dels socialistes espanyols.

I jo, què voleu que us digui? Sincerament, prefereixo una foto com l’esmentada, abans que la que surt a baix. Més encara, després d’haver-ne conegut les conseqüències. Una foto, en definitiva, que MAI s’hauria d’haver fet. Aquesta: