Lo, de Ple

Sííííííi!!!! Finalment s'ha pogut demostrar que no només les balades guanyen el Festival d'Eurovisió!!

Estic realment content, i no com a gran seguidor del heavy, sinó com a seguidor del Festival. Sí, ho reconec. No em solec perdre el concurs europeu de la cançó, encara que des de fa uns quants anys els nostres representants ens deixin un poc decebuts. La derrota de Las Ketchup ha entrat en la història per la porta gran. No és tothom que pugui dir que ha tornat del Festival d'Eurovisió amb 18 punts, amb la decepció que suposa. Per altra banda, tampoc és tothom que pugui ser comparat a na Lydia, que ens del·leità amb el seu "No quiero escuchar". Així ho van fer els espectadors, i li van atorgar quatre valuosos punts. Sí, ho heu llegit bé, 4 punts. Això sí, més que na Remedios Amaya, l'any 83, amb el famós "Quién maneja mi barca", on vam ocupar l'últim lloc durant tota la votació. I és que com ja sabíen que la cançó era dolenta, la van fer ballar descalça, per si d'aquesta forma estirava al jurat (en aquell temps encara votàven els jutges). En aquest festival Espanya només ha guanyat en una ocasió, l'any 1968, amb aquell conegut "La, la, la", que com a curiositat, és d'en Joan Manuel Serrat, i la va cantar na Massiel perquè ell la volia interpretar en català. Però ja sabeu, l'any 68 poques bromes amb qualsevol cosa que no fós en castellà. Des de llavors hem fet 2ons en 4 ocasions: l'any 69, amb na Salomé i el seu vestit blau cantant "Vivo Cantando" (el festival es celebrava a Madrid, i per tant, el jutge de TVE votava l'últim, i donà els 12 punts al Regne Unit, que s'imposà en el Festival). La segona ocasió fóu per Karina, l'any 71 amb "En un mundo nuevo". La tercera, per Mocedades, amb l'internacional "Eres tú", l'any 73. I la quarta no va ser en Sergio Dalma, com tothom s'imagina. "Bailar Pegados" quedà quarta. Fóu 4 anys després, quan n'Anabel Conde quedava segona, amb "Vuelve Conmigo", l'any 1995. Després d'això només hem aconseguit la sisena posició, com a molt, els anys 1997, amb Marcos Llunas cantant "Sin Rencor"; i el 2001, amb el "Dile que la quiero" d'en David Civera.

Doncs bé, enguany, per fí, s'ha canviat el "xip", i els finlandesos "Lordi" han guanyat el Festival. Ells són un grup de rock dur, durament criticat en el seu país per l'església luterana. Doncs bé, ells i els seus disfrassos monstruosos s'han imposat a la resta de cançons. Heavy, màscares, 3 hores de maquillatge, plataformes i forcs artificials per interpretar "Hard Rock Hallelujah". Una cançó que de ben segur marcarà el principi d'una època, com ja va passar amb na Dana International, l'any 1998, amb el seu "Diva". A veure si Espanya n'aprèn i enviam algo més mogut, però sense que hagi de ser després el "éxito del verano". No fa falta, per això ja existeixen Bisbals i companyia.

        

Per cert, ningú diria que sóc un friki del Festival, no?? jejejeje..... que n'aprengui en José Luís Uribarri!!!

El passat dimecres vaig anar a veure "El Código da Vinci". Espantat per les crítiques, però amb il·lusió (sóc un friki d'en Dan Brown) vaig anar al cine. La veritat, en contra del que havia vist i escoltat, a jo em va semblar una bona adaptació del llibre.

Doncs bé, com he dit abans, em sembla una fidel adaptació a la novel·la. Amés, els actors es perfilen bastant als que va descriure Dan Brown al llibre. La clau està en no esperar-se una gran pel·lícula, amb molts efectes especials ni res d'això. Simplement, anar al cine i esperar veure el llibre plasmat a la pantalla. En Tom Hanks interpreta molt bé a Robert Langdon, n'Audrey Tatou a na Sophie Neveu (amés, està com vol...), i la resta també.

En conclusió, dóno un vot favorable a la pel·lícula i anim a tothom que la vagi a veure, ja que passaran 2 hores i mitja ben entretinguts

Després de 10 dies d’inactivitat tornem al bloc, amb energies renovades. Quina setmana! Quin cúmul d’alegries! El passat diumenge, 14 de maig, el Llanera Menorca aconseguia la permanència a la lliga ACB després d’un partit ple de nervis i tensió. Érem molts els que vèiem com se’ns escapava l’oportunitat de militar un any més en la màxima categoria del bàsquet espanyol. A falta de 2 minuts el Ricoh Manresa es posava per damunt del marcador, assegurant un final de partit d’infart. I així va ser. Fins el darrer segon, fins la darrera possessió, no es va saber el guanyador del partit. Finalment, el 75-73 en el marcador i el rebot capturat per Mario Stojic a falta de 3 segons pel final ens assegurava la plaça i feia embogir les 5.400 persones que omplíem el Pavelló Menorca. Després, només ens quedava continuar la festa fins que el cos aguantés. I això va ser prest, ja que l’endemà era dilluns. La Banda des Migjorn Gran va amenitzar la festa durant tot el partit i després del mateix, fent que la gent ballés al ritme del Jaleo i del pas-doble que es sol interpretar en la recollida de la canya i la cullera, una vegada acabat el Jaleo. Defora, la gent feia bulla i s’animava a fer algunes declaracions al mitjans de premsa que hi havia per allà. Alguns, fins i tot (i no diré el nom...) cantaven allò de: “el año que viene Menorca – Maccabi”. Una festassa, que continuà a la Plaça Constitució, ja entrada la nit, on els jugadors van brindar la permanència a l’afició, que no es volia perdre tal espectacle. Un gran dia, igual que el passat dimecres, 17 de maig. I és que 14 anys són molts!! Els barcelonistes ens ho mereixíem, clar que sí!! Encara que en alguns moments vèiem la final perduda, un gol d’Eto’o i un altre de Juliano Belletti ens donaven la merescuda Copa d’Europa. Dimecres es va complir la predicció dels més agosarats, els que dèiem que Aquest any sí!. Dues lligues i la Champions. Realment comença una nova era, un nou Dream Team, que estic segur que ens donarà moltes més alegries. I què hi hem de fer, si sóm més que un club!

Aquest cap de setmana, així com l'inici d'aquesta que acabam de començar han estat d'allò més moguts. Primerament, la condemna als 3 policies que van detenir l'any passat als 2 militants del PP de Las Rozas, per increpar l'ex-ministre Bono (llavors en actiu), durant la manifestació a madrid de l'AVT (una associació "apolítica" de víctimes del terrorisme, presidida per un militant del PP, amb càrrecs orgànics en el seu partit).

El llavors ministre Bono va acudir a la manifestació com a bon representant polític, per tal de fer costat a la plataforma, encara que sense correspondre's amb els propòsits de la mateixa. Idò sí, allà es va armar un escàndol d'aquells d'enmarcar... allò semblava un concert d'en Bisbal, però els seguidors en lloc de dur el nom del ministre escrit al front (i vés a saber a quins llocs més...) i cartells, portàven pancartes i pins de la Falange. Ah! i precisament no estàven massa contents amb l'aparició del responsable de la cartera de Defensa. Això sí, les masses estàven enfervoritzades. Jo no hi havés volgut estar, en la pell d'en Bono...

Doncs bé, es veu que uns quants es van passar de la ratlla i van increpar durament el ministre, fins i tot el van agredir; i com és normal en aquests casos els cossos policials van fer la seva feina, arribant a detenir vàries persones, d'entre elles 2 militants del PP de Las Rozas (Madrid). Aquesta gent es posà en contacte amb un dels "grandes" del seu partit, i aquest ho comunicà a un dels que "tallen es bacallà" al carrer Gènova. A partir d'aquí s'inicià un procés a l'audiència provincial de Madrid, que ha acabat amb la condemna a 3 i 5 anys de presó dels policies que els van detenir. I això no és tot, "es canot" del PP, en Zaplana, "mític" com la seva "terra", ara demana les dimissions del Delegat del Govern de Madrid i del llavors ministre d'Interior, José Antonio Alonso. El merder s'ha inflat tant que el Delegat del Govern, Constantino Méndez, ha presentat la seva dimissió, en forma de protesta i precisant que la sentència no és ferma.

El PP s'excusa, com sempre, dient que l'actual Govern persegueix el PP, en paraules del bonàs de n'Ángel Acebes (mereixedor del seu nom, sense cap dubte...). I jo ara em deman: perquè ha sortit ara aquesta condemna? quina és la coherència de les paraules del PP quan diuen que els policies van rebre ordres directes del ministeri? com podien sebre els policies que aquelles persones eren militants del PP? el PP té vergonya? això és fer oposició? i la millor de totes: PER QUÈ EL MATEIX JUTGE QUE HA CONDEMNAT ELS POLICIES, MIGUEL HIDALGO, L'ANY 2000 VA ABSOLDRE A 2 POLICIES QUE VAN DETENIR IL·LEGALMENT A UN SINDICALISTA, DURANT UNA MANIFESTACIÓ PER VAGA DE COMERÇ????

Això pinta molt, però que molt brut. I crec que tot està coordinat des d'un lloc, i està ubicat al carrer Gènova de Madrid. Senyors del PP, gràcies per anar-nos donant, dia a dia, més esperances per guanyar (com es diria col·loquialment) "de calle", les properes eleccions municipals i autonòmiques.

Idò sí, l'any passat en aquestes dates tots cantàvem a cor allò de: "Estem a l'ACB!!!", degut al més que merescut ascens a l'èlit del bàsquet espanyol del Llanera Menorca, o el que ès el mateix, del Menorca Bàsquet. I ès que després de tants i tants d'anys d'intentar-ho i quedar amb la mel als llavis ho vam aconseguir. El somni més valent i més agosarat dels menorquins i menorquines (i també de la resta de les Illes, però amb manco il·lusió) es va fer realitat. Fins el mes de setembre, quan vam estrenar el Pavelló Menorca no ens ho podíem creure... fins que no vam assistir al primer partit de l'ACB no ens vam posar en la pell del que realment som: aficionats d'un gran equip, que per mèrits propis ha posat el seu nom, en lletres majúscules, entre els millors equips del bàsquet espanyol. Així ès, i així ho volem seguir essent. Però per això fan falta dues coses: guayar al Leche Río Breogán (matemàticament descendit) i algú més, que vindrien a ser el Tau Vitòria (recordem aquella gran victòria a casa) o al Ricoh Manresa, que vé al Pavelló Menorca la darrera jornada. Són tres partits, dels quals n'hem de guanyar 2 per quedar-nos, com a mínim, un any més a l'ACB. No és impossible, i de fet no hi ha res que ho sigui, però ningú ha dit que sigui fàcil. El primer passa obligatòriament a ser la victòria a Breogán aquest diumenge. Si aquí fallam ja serà molt complicat. Però així com sempre vam tenir l'esperança de pujar a la millor lliga europea, també hem de tenir-la en quedar-nos un any més. Perquè no? Per agosarats nosaltres!! Clar que sí... Així que provaria la mateixa fòrmula que l'any passat, que no passa per més que una simple frase: VOLEM QUEDAR A L'ACB!!! Un nou crit per una afició que, a cada partit, va creixent; i també per totes aquelles persones que van pensar que el Pavelló Menorca seria una obra faraònica impossible d'omplir cada dues setmanes. Doncs sí, ho hem fet. Plè absolut cada jornada a casa. Imposssible?? En aquesta vida no hi ha res impossible...